13 abr. «La salut mental és el més important, perquè el teu cos respon al cap, no al revés»

El passat hivern, Edwin Jackson (Pau, França; 1989/1,90 m) es va incorporar a l’Hestia Menorca. Després del pas pel JSF Nanterre de la LNB, la màxima competició francesa, l’escorta francès tornava al bàsquet espanyol, on ha completat sis temporades repartides en tres equips: Unicaja de Màlaga, FC Barcelona i Movistar Estudiantes; aquests dos darrers, en diverses etapes.

A més d’amics i vells coneguts, Jackson va topar amb un club que impulsa de la mà de la Fundació Hestia, el seu patrocinador principal, el projecte #MatealEstigma de sensibilització sobre activitat física i salut mental. En cinc temporades de patrocini hi ha hagut ocasió de reflexionar amb jugadors i professionals sobre aquesta relació i ara és el torn de Jackson.

P.- Bon dia, estem amb Edwin Jackson, un dels jugadors de l’Hestia Menorca…

R.-  Bon dia.

L: …més internacional, sinó el més internacional, campió del món amb França, jugador a diferents lligues i països, i ara una de les peces claus de l’Hestia Menorca. Com és la salut mental d’Edwin Jackson, de l’1 al 10?

R.- Bé, amb el sol aquí a l’Illa és difícil no tenir bona salut mental… però no, bé. És veritat que a la nostra feina la salut mental està directament connectada als resultats, i llavors, com guanyem les últimes setmanes, estem bé. La salut mental està al màxim.

P.- Està connectat amb els resultats i amb els clubs? Es treballa la salut mental als clubs? Hi ha diferència entre els diferents països on has jugat?

R.- Bé, és veritat que, al nivell més alt, la salut mental és responsabilitat del jugador, no tant com del club. Això vol dir que, per anar i competir a aquest nivell, els clubs busquen jugadors que tinguin qualitats mentals que siguin millors que la mitjana, saps? Quan perdem dos partits seguits o les coses van malament, hi ha persones que poden superar les coses millor. Aleshores és més la responsabilitat dels jugadors que dels clubs. Fem una feina que és molt difícil pel tema de la competitivitat, de manera que quan hi ha un jugador que té un problema de salut mental, físic o alguna cosa, el reemplacen abans de tenir-ne cura. Aquesta és la nostra indústria, és així, són les regles del joc.

P.- Comentes que és responsabilitat del jugador, però tots els clubs assumeixen que han de tenir un preparador físic, un fisioterapeuta, però no compten amb la figura del coach o del psicòleg esportiu.

R.- Sí

P.- És perquè se li dóna menys importància o perquè s’entén que ja vens amb la teva salut mental aclarida de casa?

R.- No, és perquè, jo penso que tenir un psicòleg a qui pagaràs i tenir-lo empleat abans de saber a qui tindràs al teu equip és complicat. Potser tu tindràs un equip on ningú vol parlar amb el psicòleg, llavors, tenir-lo a l’staff abans de saber si els jugadors hi acudiran, no té sentit i també, econòmicament, per als clubs potser tampoc ho té.  A més jo crec que, si un psicòleg a qui diràs coses molt personals i privades ve del club, els jugadors no tindran gaire confiança en aquesta persona, perquè tu no saps si ho comentarà amb el club o no. Aleshores, si tu tens un problema i no vols que el club ho sàpiga, no parlaràs amb aquesta persona.

P.- I entre vosaltres, entre els esportistes, entre els membres d’un equip… Sol parlar-se d’aquests problemes de salut mental o benestar emocional? Perquè, òbviament, si tens un problema en un genoll o en un turmell, això es veu i es comenta al vestidor, però, l’altre?

R- Depèn de les afinitats que tu tinguis amb els teus companys, si són més amics, si ets més proper a algú… però és veritat que, en general, no parlem gaire ni ens diem «amb aquest tema no em sento bé» . Després, per exemple, jo que sóc el capità amb Diego [Alderete], podem veure si algú no va bé a l’equip, fer un pas endavant per ajudar-lo, o si algú necessita una mica més de suport… però, en general, depèn molt de l’equip, al final. Aquí som amics abans de ser companys, aleshores canvien les coses una mica pel tema que ens coneixem, coneixem les nostres famílies, i és una mica més fàcil d’estar plegats i parlar de coses del dia a dia. Però és veritat que en altres equips jo tenia companys que no eren companys, sinó que eren algú amb qui jo treballava, i no parlem en tot l’any de coses personals, només treballem junts. Això depèn molt de l’equip.

P.- Has comentat la relació entre el benestar o la salut mental dels jugadors i els resultats. Què més afecta a un jugador que no es veu quan algú està veient un partit? Què més hi pot haver que sigui o pugui ser problemàtic, que calgui treballar-ho, per realment fer una bona feina?

R.- Bé, és veritat que aquest tema depèn molt de cadascú, saps? Però jo ho veig molt en el tema de les xarxes socials, que tothom tindrà una opinió sobre com jugues, com tu fas la teva feina, i és veritat que és cada setmana també… És gairebé millor no escoltar, tant el que és positiu com el que és negatiu, perquè un dia et consideraran una estrella i, l’endemà, el pitjor jugador del món. Si comences a escoltar això, és molt difícil tenir consistència a la teva feina, perquè un dia estaràs molt content i eufòric, i un altre dia molt malament i tots pensant que sóc el pitjor jugador del món. En general, a la nostra feina, hi ha molta més gent que ho veu que a algú que treballa a un banc, per exemple, i és veritat que això pot afectar els jugadors, perquè, al final, tothom en parlarà , i ara més que abans. Abans no ho escoltàvem. Tothom se n’anava a casa seva. Si tu tens la teva opinió, tu tens la teva opinió, però ara la fiquen a Internet o al Twitter… Si busques alguna cosa, t’ho trobaràs. És veritat que això pot afectar molt el tema de salut mental, però cadascú és diferent.

P.- Recordes algun moment especialment complicat per a tu durant la teva trajectòria esportiva a nivell anímic, a nivell emocional, i com ho vas resoldre?
R.- Bé, difícil no. A mi és veritat que el bàsquet… jo gaudeixo molt del bàsquet. La meva carrera d’esportista és important, només pot ser positiva, mai no pot ser negativa. Tinc la sort de tenir la feina que volia des de petit i llavors la meva vida és molt fàcil. És igual si un any vam perdre una mica més, una mica menys, jo no canviaria les coses per res. M’aixeco cada dia pensant m’entrenaré i m’entrenaré, jugaré, la meva feina és jugar a bàsquet, llavors la meva vida és molt fàcil.

P.- Hem parlat una mica de fora cap a dins, com afecta tot l’entorn dins la vida d’un jugador o de la cursa un jugador. Però, com és al contrari? Has començat a esbossar-lo una mica, però creus que la pràctica d’un esport ha tingut un impacte a la teva vida
R- Sí. No només a nivell físic, que t’obligues a estar bé, sinó també a nivell emocional i mental.

P.-I creus que es percep açò, que l’esport és bo per al cos però també per a la ment?
E: Sí, és clar. Per mi és una cosa que m’agrada tant que al final quan jo tinc alguna cosa a la meva vida personal que pugui ser important… no ho sé, una malaltia a la meva família, una cosa que va passar, m’ajuda a netejar el meu cap, a pensar-ne d’altres coses, a tenir el meu focus al bàsquet i no pensar tot el dia en les coses que, potser, a la meva vida privada no van bé. Jo penso que hi ajuda molt. En el tema també físic, sabem que la pràctica de l’esport influeix molt, per les endorfines, ajuda molt la gent a sentir-se bé amb el cos i el cap. A més, vivim en una època en què tot és visual, la gent es preocupa molt de les seves aparences i l’esport ajuda la gent a sentir-se millor amb el cos, a acceptar més el cos i ajuda molt mentalment.

P.- Finalment, has recalat en un equip especial perquè el patrocinador principal el que vol és que es parli de salut mental, que no és una cosa gaire habitual als patrocinis esportius.
E: Sí.

R.- Què et sembla la iniciativa?
Molt bona, perquè, al final, és veritat que, això ho penso molt… Jo veig de vegades les reaccions dels fans quan perdem i diuen coses que sembla que no parlen a persones, a humans. Perquè, com que som jugadors i esportistes, no ens veuen com “persones normals”, si se’m permet dir-ho. És veritat que hi ha vegades que hi ha coses que escoltaràs del que diu la gent, com els fans quan anem a altres pavellons, que sí que poden afectar alguns de nosaltres. Si cal, cal parlar. Jo vinc d’una generació que quan parlaves de salut mental, la gent deia «és feble» o «ets feble». I penso que no és cosa d’estar feble o fort mentalment, sinó de moments a la teva vida. Potser un dia no ho necessito, altres dies que sí. Hi ha persones a qui els ajuda molt, i em refereixo també a moments en què estàs jugant molt bé i tens confiança, et lesiones i quan tornes les coses no estan bé, sembles un altre jugador. Jugar un bon bàsquet sense confiança és molt difícil, i parlar de salut mental o millorar la teva capacitat de tenir la ment compatible amb la pràctica de l’esport de nivell alt, em sembla molt bona iniciativa.

P.- Alguna cosa que jo no t’hagi preguntat vols afegir?
R.- Que si algú necessita ajuda, que no tingui por de demanar. També per als jugadors és difícil d’acceptar que necessito ajuda perquè a la meva ment no va bé. Com he dit abans, a l’esport, en el moment en què tenim problemes de salut mental, la gent ens veu com febles. Això és una cosa que necessitem canviar en la mentalitat de tot el món, que no és així. Si necessites ajuda, no evitis demanar-la.

P.- És clar, és que, malgrat que portem cinc anys amb el projecte #MatealEstigma, el que tu comentes… Ningú es planteja no dir a l’entrenador «tinc un problema al turmell» o «tinc aquestes molèsties», i després ja veurem quin recurs busquem, si és extern o intern, però això costa més encara que Abrines va sortir a la palestra, va sortir Iniesta… Cada cop hi ha més esportistes que surten a dir «escolta, això també és important».
R.- És el més important perquè el cos respon al cap, no al revés. Pots jugar bé amb salut mental i una mica de molèstia, en part, però jugar bé sense salut mental, quan no està bé el teu cap, és igual si el teu cos respon bé, és molt més difícil. Perquè, al final, en l’esport d’alt nivell, en el moment en què comences a portar dos/tres anys, el teu cos mai no estarà sempre al 100%. Pocs dies són els que no tindràs cap molèstia al teu cos. Això és que no t’esforces prou. Si el teu cos no et fa mal cada dia que t’aixeques… no et fa mal fins dir «no em puc aixecar», però cruiximents, un cop d’ahir, un cop al partit… el teu cos mai no està al 100%, necessites acceptar-ho. Però, si estàs bé al teu cap, ho acceptes molt més i superes les coses molt més. Quan la teva salut mental no està bé o no és al lloc on hauria d’estar, no superes les coses. El peu que et fa mal, fa més mal; la teva esquena fa més mal… Tot és molt més dur de fer quan la teva salut mental és a baix que quan és a dalt. És un tema important, però és veritat que ara només comencem a parlar-ne més. Bé, crec que una mica al món sencer, en general, però és veritat que els esportistes som els últims sempre a canviar les coses.